Un nen, una dona, una mare de família, un home, un pare, un cap, un professor, un policia, no parlen una llengua en general; parlen una llengua els trets significants de la qual s’ajusten als trets de la rostritat, específics. Els rostres no són, d’entrada, individuals; defensen zones de freqüència o de probabilitat, delimiten un camp que neutralitza per endavant les expressions i connexions rebels a les significacions dominants. Mil altures: capitalisme i esquizofrènia – Gilles Deleuze i Félix Guattari, 1980. Els filòsofs Gilles Deleuze i Félix Guattari van desenvolupar una sèrie de reflexions al voltant del concepte de rostritat, entenent-lo com un règim polític i social que opera a través del rostre. Així, el rostre adquireix valors estètics i de significat que no li són inherents a priori, però que serveixen perquè els grups dominants mantinguin el control, suprimint “les expressions i connexions rebels a les significacions dominants”. La plàstica d’Ernest Compta Llinàs transmet la consciència, per part d’aquest artista i arquitecte, d’allò que és propi de la rostritat. És abordada mitjançant el retrat, un gènere històric que justament es focalitza en la fisonomia de les persones representades, des d’una òptica afí a la representació fidel del retratat. Compta pinta retrats que, tanmateix, són anònims, negant al públic la capacitat d’identificació. Això remet a l’enfocament de la rostritat, ja que aquesta es refugia en l’aparent individualització del subjecte —“cada rostre és únic”— per ocultar la seva funcionalitat: legitimar uns rostres i no uns altres, classificant-los i considerant-los normatius o no. En definitiva, generalitzant-los. Mitjançant l’anonimat, el nostre protagonista visibilitza la qüestió de la impossibilitat del rostre identitari, sempre inserit en dinàmiques de poder que en limiten el lliure albir estètic-semiótic: n’anul·len o, almenys, en constrenyen la constitució de la individualitat. Tanmateix, també aconsegueix subvertir aquesta condició fatídica, ja que els seus “retrats” posseeixen una autonomia que els allibera de la figura retratada; hi ha quelcom d’absolut en la seva expressió singular que excedeix la identitat. En ells es despleguen circuits que remeten a si mateixos com a produccions que desborden els límits dels trets personals codificats (vegeu Santiago Díaz, “El retrato, teratogénesis del rostro: dispositivos estético-políticos de lo visible y contrapedagogías sensibles”, Revista de Educación, UNMaP, XIII, núm. 25, 2022). La negació de mostrar un rostre específic evita la seva ulterior categorització, especialment tenint en compte el tractament fisonòmic emprat per Compta, que no és realista. Així, el pintor manté un estil postcubista: les cares dels personatges tendeixen a la geometria, són generalment anguloses, una mica picassianes. En aquest sentit, permeten l’allunyament de la realitat mitjançant l’antinaturalisme. Fisonomies inclasificables que alliberen i trenquen amb l’estètica clàssica del retrat, que tendeix a l’embelliment i a la potenciació indirecta de la rostritat. A més, els retrats de Compta van encara més enllà a nivell estètic, endinsant-se en allò semiótic, gràcies a la configuració concreta dels trets poc amables dels protagonistes. Aquests donen lloc a la canalització de sentiments i emocions vinculats amb la tristesa, la melancolia i el rebuig, remetent a la marginalitat de “les expressions i connexions rebels”; al patiment que experimenten, independentment de constituir-se o no en sublevació. Andrea García Casal, historiadora de l’art i teòrica